He trobat aquesta joia en un dels blogs que he descobert avui, Sempre en surada. És un documental emès en el 60 minuts que aquí està fragmentat en 6 parts. Espero que el disfruteu tant com jo ho he fet!
LO manchurreo
Fa 2 dies
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
La clau de la felicitat: aprendre a pensar en els altres.
ResponEliminaEn un món ple d'egoïsme i una societat moderna preocupada únicament pel propi benestar, és extremadament gratificant trobar persones que encara hi creuen, en això de pensar en els altres.
El documental no té desperdici.
Sens dubte, hem d'estar contents, i potser a partir d'ara... no ens preocuparem de si estem contents o no amb allò que ens envolta, sinó que serem més feliços pensant més en els altres.
Diuen que la vida és per donar-la.
Sí, el professor del documental diu que la clau de la felicitat és pensar en els atres i establir-hi lligams d'afecte. La manera que ell troba per establir aquests lligams és a través de les "cartes a la llibreta".
ResponEliminaHi ha un moment que explica el sentit d'aquestes cartes amb una frase que m'agrada molt, diu que "quan la gent t'escolta de debò, viu per sempre en el teu cor". Que bonic, oi? Per mi aquest blog és com aquestes cartes que escriuen els nens del documental i els teus comentaris em fan sentir escoltada, m'arriben al cor. Un petó!
Per aquesta raó ens hem de sentir privilegiats de tenir la feina que tenim i de treure-li el màxim profit possible. Fins fa poc em pensava que era l´únic que feia discursos morals a classe... i que potser això quedava fora de context; però ara veig que no, que hem d'insistir en aquests tipus de missatges, que hem d'aprofitar aquells moments en que els nostres nens i nenes estan copçats per aquell instant màgic en que sóm el seu referent i, llavors, ensenyar-los la veritat d'aquesta vida: ser feliç i fer feliços els demés. No és una utopia, tots podem fer alguna cosa per millorar aquest món i no hi ha res pitjor que queixar-se i no fer res. Ànims!
ResponEliminaHola Elisenda,
ResponEliminareconec que miro el teu blog a diari, sempre amb l'esperança de trobar algun article nou; però quan no és el cas, no puc evitar de rellegir els comentaris de l'últim article.
A mi també em va cridar molt l'atenció aquesta frase de "quan la gent t'escolta de debò, viu per sempre en el teu cor". Al llarg de la vida, coneixem persones que, per algun motiu, pugen al teu tren i t'"escolten". Aquestes persones, de vegades, comparteixen amb nosaltres tot el trajecte, però d'altres, quan decideixen canviar de vagó, et deixen una emprempta inesborrable, fruit de l'estimació sincera per haver-se escoltat mútuament.
Al final, haurem de quedar a fer un cafè!
Un altre petó per tú.
Mònica
Se m'ha oblidat dir que, quan contestes els meus comentaris, jo també em sento escoltada.
ResponEliminaFins aviat,
Mònica