El tresor més gran

Ahir vaig agafar un llibret d'aquells que ofereixen últimament en els transports públics anomentats "Tasta'm", aquesta setmana ofereixen "L'amistat" de Francesc Torralba. Mentre el llegia sentia créixer l'alegria d'estar disfrutant de nou d'aquest tresor tan gran i prenent consciència que alhora "és fràgil, molt vulnerable, que exigeix un gran treball de preservació".

Sento que l'amistat té un gran poder transformador, perquè com diu Torralba "l'amistat es mou en el pla de la profunditat i no de la superfície" i és transformador perquè si hi estem disposats ens pot remoure de dalt a baix, "anar a fons, capbussar-se en les profunditats de l'altre, desmantellar els tòpics i prejudicis i cercar la vertadera identitat de l'altre és un exercici summament difícil, perquè tendim a tancar-nos, a no deixar passar determinades fronteres".

Per a mi en aquests moments, el més valuós de l'amistat és el que ell explica en aquestes paraules: "Fer el bé a l'amic és desitjar que l'amic sigui ell mateix, que tingui la seva pròpia vocació i el seu propi projecte de vida; per això el respecte no és solament una exigència de llibertat, sinó d'autenticitat de les relacions humanes." Per mi aquesta és la més gran mostra d'amor cap a l'amic i cap a un mateix.

"Mujeres que corren con los lobos"

Aquest llibre de Clarissa Pinkola Estés m'està apassionant, és un llibre que ha caigut a les meves mans després de molts anys de veure'l i pensar que algun dia me'l llegiria. Ara ha sigut el moment, m'ha vingut a buscar, me'l vaig comprar tot esperant agafar un avió per passar uns dies a la sierra madrileña, desitjava començar l'any nou conectant amb la natura.
I ha resultat que a partir d'aleshores, amb la lectura d'aquest llibre, ha continuat la meva conexió, però ara amb la meva naturalesa més íntima i instintiva, aquella que ens lliga amb la natura en el sentit més ampli i més salvatge. L'autora parla de l'arquetip de "la mujer salvaje" a partir de mites i relats de diferents èpoques i cultures, i ho fa de manera apassionant, amb un estudi profund combinat amb la seva habilitat com a narradora de contes... per a mi una gran descoberta!

Els peus

Ahir la Carme ens va fer un regal al grup de Cos-Art que ens trobem quinzenalment, ens va dir que a partir d'ara i fins la primavera els protagonistes del treball serien els nostres peus. Fantàstic!

Així doncs, vam començar a treballar-los i vaig sortir de la sessió amb amb la sensació de tenir un recolzament totalment diferent, sentia que els meus peus s'havien expandit i que s'apoiaven amb confiança i plaer, quin gust! A part dels resultats físics el treball em va aportar altres coses, em va obrir l'accés a informacions guardades al meu cos, els meus peus em parlaven d'experiències antigues, de la meva àvia materna... És una cosa que passa sovint amb aquest tipus de treball, obrim canals cap a llocs profunds del nostre cos i allà hi trobem informació que s'ha anat amagatzemant a llarg de la nostra vida i que molt sovint no ha arribat a la consciència; és com obrir un calaix que fa temps que no has obert, de sobte et trobes coses que havies oblidat i que et parlen de com era el teu món aleshores, fins i tot et poden arribar a revel·lar algun secret que en aquell moment no podies assimilar...


Si voleu llegir sobre aquest tipus de treball, aquest és un dels bàsics:
"El cuerpo tiene sus razones" de Thérèse Bertherat.

"La presión de los normales"

Ahir la Maria em va deixar anar aquesta frase i em va sonar potent i divertida, podria ser el títol d'una pel·lícula, oi?

Em parlava de com costa a vegades mantenir-se fidel a un tipus de vida escollida que no és la manera de fer majoritària, la manera de fer dels "normals", i sucumbim a la seva pressió.

Em passa per exemple amb el menjar, amb la dieta que segueixo. M'agrada anar descobrint què és el que el meu cos necessita per a estar bé, i la meva dietista, la Maria, m'ajuda a entendre el seu funcionament i a escoltar i a interpretar les seves senyals. Ja fa uns quants anys que vaig seguint aquest camí, és un aprenentatge lent i amb alts i baixos, però sovint sento la pressió de l'entorn que em demana que no m'allunyi massa del que està establert i acceptat. Aquí és on ella va deixar anar aquesta frase genial.
A vegades per no sentir-me massa "bitxo raro" em trobo fent concessions, descuindant les meves necessitats, però cada cop més ràpidament sento el meu cos reclamant ser escoltat altra cop i reprenc el camí amb la orella més fina.