Ciència i psicologia

Que potent quan la ciència i la psicologia s'uneixen, i en aquest cas presentat amb una comunicació entregada i present, 15 minuts genials i inspiradors!!

Jo vull això

Sí, sí, sí! Totalment d'acord!!

El José Miguel Castro parla de l'essènca i la naturalesa de l'aprenentatge tot explicant el projecte que tenen a Bilbao amb la Vega Martín, fan uns tallers de pintura, fang i moviment molt interessants, totalment en sintonia amb el que apliquen al projecte León Dormido d'Equador. Si en voleu més informació aquesta és la pàgina del projecte a Bilbao:

http://www.dirayaexpresion.es/index.htm

Vull trobar-hi el meu punt, però en el més profund jo vull això, jo vull això, jo vull això!!

Repensar l'educació per a canviar el món

Estic plenament d'acord amb tot el que expressa el Claudio Naranjo en aquesta entrevista. És un tema que fa molt temps que m'interessa i tinc la sensació que aviat podré començar a posar-ho en pràctica i materialitzar alguns projectes... em fa por (no voldria perdre'm en la gran quantitat de propostes i visions que hi ha del tema) i em fa il·lusió!

Se como tu eres - Fritz Perls

Després de moolt temps de no escriure en aquest blog, ara prenc una nova embranzida que neix d'un lloc una mica més proper a mi mateixa, amb la voluntat de seguir aquesta exploració, ben conscient que en moments pot ser tant dolorosa i solitària. Aquí us deixo unes paraules que he trobat en un dels blogs tant interessants que últimament he descobert (Psicoterapia Gesalt) i que m'han animat a donar el tret de sortida en aquesta nova etapa del blog.

Mantres

Darrerament estic disfrutant molt amb la Maria i el Robin, estic col·laborant amb ells en uns tallers de mantres. El que més em va atraure quan m'ho van proposar i el que més m'omple quan ens trobem és fer música prioritzant el "com" enlloc de el "què". Per mi és molt important expressar-me a través de la música i molt sovint m'he perdut en el perfeccionisme, he buscat superar els aspectes tècnics i em preocupava si no arribava al nivell que m'havia autoimposat; però ara, cada cop més, sento que la prioritat la tinc en un altre lloc, la tinc en l'emoció. Ara m'alegro que aquest tipus de música més espiritual em posa el camí més fàcil per deixar-me anar, m'ajuda a col·locar-me en un estat més obert a les meves sensacions i emocions, i a deixar-les fluïr. Gràcies Maria i Robin!

El buit

Hi ha moments en que és necessari parar, acceptar el buit, abandonar-s'hi, afluixar-s'hi...

El buit espanta quan ens hi resistim, però si ens hi entreguem acaba resultant agradable i estimulant.

El buit ens descarrega, ens alleugereix, ens ofereix regeneració, i és un pas previ a la creativitat...

Són reflexions que em vénen, que necessito i que em dic per a recordar-me que hi puc assaborir moltes coses en el buit.

Confiança

Estem vivint moments de canvis, jo ho sento en la meva pell i més ara que coincideix amb l'arribada de la primavera. Hi ha moments que ho visc amb il·lusió i emoció, sento com les coses noves que m'arriben són l'anunci de noves promeses, i en altres moments em sento perduda perquè desapareixen els punts de referència que tenia fins ara. És en aquests moments que necessito recordar-me que no tot està a les meves mans, que la confiança en mi mateixa, en els altres, en la vida, em farà més fluïda aquesta transició... és d'aquelles coses que és més fàcil de dir que de fer, a veure si ho aconsegueixo!
Bona primavera a tots!

Escoltar

A vegades ens oblidem de preguntar als nens, de donar el temps i l'espai perquè s'expressin, quan no els escoltem i només els demanem coses estem valorant més el que creiem que han de ser per sobre del que realment són. Si això és el que aprèn, va tancant en una caixa tot allò que no és escoltat i es va convertint en un desconegut per a ell mateix... aleshores, quan de tant en tant aflora la seva realitat més íntima, s'obre la caixa de Pandora!...sort que de la caixa hi acaba sortint també l'esperança.

Donar-me a conèixer

És curiós com m'està resultant necessari escriure setmanalment en aquest blog, cada divendres sento la crida a fer-ho, no sé fins quant durarà però ara és així. Em resulta curiós l'impuls que em mou i com després d'ecriure sento que he fet un pas més en alguna cosa que està essent positiva per a mi. Aquest és un espai meu, un espai que em dedico a mi mateixa, però ara, cap a enfora, cap a vosaltres. Siguis qui siguis et dono la benvinguda en aquest blog en el que em vaig donant a conèixer, això també és per a tu.

El tresor més gran

Ahir vaig agafar un llibret d'aquells que ofereixen últimament en els transports públics anomentats "Tasta'm", aquesta setmana ofereixen "L'amistat" de Francesc Torralba. Mentre el llegia sentia créixer l'alegria d'estar disfrutant de nou d'aquest tresor tan gran i prenent consciència que alhora "és fràgil, molt vulnerable, que exigeix un gran treball de preservació".

Sento que l'amistat té un gran poder transformador, perquè com diu Torralba "l'amistat es mou en el pla de la profunditat i no de la superfície" i és transformador perquè si hi estem disposats ens pot remoure de dalt a baix, "anar a fons, capbussar-se en les profunditats de l'altre, desmantellar els tòpics i prejudicis i cercar la vertadera identitat de l'altre és un exercici summament difícil, perquè tendim a tancar-nos, a no deixar passar determinades fronteres".

Per a mi en aquests moments, el més valuós de l'amistat és el que ell explica en aquestes paraules: "Fer el bé a l'amic és desitjar que l'amic sigui ell mateix, que tingui la seva pròpia vocació i el seu propi projecte de vida; per això el respecte no és solament una exigència de llibertat, sinó d'autenticitat de les relacions humanes." Per mi aquesta és la més gran mostra d'amor cap a l'amic i cap a un mateix.

"La presión de los normales"

Ahir la Maria em va deixar anar aquesta frase i em va sonar potent i divertida, podria ser el títol d'una pel·lícula, oi?

Em parlava de com costa a vegades mantenir-se fidel a un tipus de vida escollida que no és la manera de fer majoritària, la manera de fer dels "normals", i sucumbim a la seva pressió.

Em passa per exemple amb el menjar, amb la dieta que segueixo. M'agrada anar descobrint què és el que el meu cos necessita per a estar bé, i la meva dietista, la Maria, m'ajuda a entendre el seu funcionament i a escoltar i a interpretar les seves senyals. Ja fa uns quants anys que vaig seguint aquest camí, és un aprenentatge lent i amb alts i baixos, però sovint sento la pressió de l'entorn que em demana que no m'allunyi massa del que està establert i acceptat. Aquí és on ella va deixar anar aquesta frase genial.
A vegades per no sentir-me massa "bitxo raro" em trobo fent concessions, descuindant les meves necessitats, però cada cop més ràpidament sento el meu cos reclamant ser escoltat altra cop i reprenc el camí amb la orella més fina.