dilluns, 16 de novembre del 2009

Mantres

Darrerament estic disfrutant molt amb la Maria i el Robin, estic col·laborant amb ells en uns tallers de mantres. El que més em va atraure quan m'ho van proposar i el que més m'omple quan ens trobem és fer música prioritzant el "com" enlloc de el "què". Per mi és molt important expressar-me a través de la música i molt sovint m'he perdut en el perfeccionisme, he buscat superar els aspectes tècnics i em preocupava si no arribava al nivell que m'havia autoimposat; però ara, cada cop més, sento que la prioritat la tinc en un altre lloc, la tinc en l'emoció. Ara m'alegro que aquest tipus de música més espiritual em posa el camí més fàcil per deixar-me anar, m'ajuda a col·locar-me en un estat més obert a les meves sensacions i emocions, i a deixar-les fluïr. Gràcies Maria i Robin!
Publicat per
Etiquetes de comentaris: ,

4 comentaris:

  1. Anònim19 de novembre, 2009

    A mi m'agrada més la part emocional de la música que la técnica, doncs crec que la primera aporta quelcom màgic i diferent, que pots aprofitar per al que vullguis, imaginar, crear, relaxar, descobrir, apendre... no sé, prefereixo mil vegades més una peça tocada com la sent un mateix a una peça tècnicament perfecte. La segona, no m'aporta res si no expresa. Diriem que és buida. Perfecte, però buida. Seria com... un llac sense aigua.
    I que fariem amb un llac sense aigua? si amb aquesta, un s'hi pot banyar, veure's reflexat, o veure si està fred o calent, veure'n aigua, jugar-hi, refrescar-se, etc...
    Ofereix més possibilitats oi?

    ciao!

    ResponElimina
  2. Elisenda19 de novembre, 2009

    Ostres, i tant, moltes més possibilitats!M'encanta aquesta imatge del llac, em resulta molt gràfica, la trobo molt encertada i suggerent, moltes gràcies!!

    ResponElimina
  3. M.Pilar Martínez20 de novembre, 2009

    Això que dius bé es pot portar també al camp de la pintura. Avui mateix, després de diversos intents durant els quals només pensava en el “què”... i no havia manera de que el que anava pintant fluís i expressés el que jo sentia amb “ànima” (que és com jo ho dic)... Quan he variat aquesta intenció i he cercat els sentiments i he trobat l’emoció que emana dels mateixos colors (en el teu cas seria els sons de la música),... aleshores sí, les formes i els colors han començat a donar un resultat bellíssim... i em sento satisfeta de la meva pintura i, a voltes, la pintura m’ha ensenyat, he sentit que continuava aprenent. Ahir mateix estava a punt de trencar la tela i deixar-ho córrer. Crec que necessitem ésser conscients del món de les emocions, tot i que conèixer les tècniques ens ha d’ajudar a poder plasmar-les i a expressar-nos. M.Pilar... des-de-dalt-del-turo.bloc.cat

    ResponElimina
  4. Elisenda21 de novembre, 2009

    Sí Pilar, a vegades només és canviar l'enfoc, a vegades busquem i busquem, i al cap i a la fi pot ser tant senzill com deixar parlar els colors, els sons, escoltar el que ens diuen i deixar-nos-hi portar. I això tant senzill a vegades costa perquè requereix humilitat, un rendir-se i deixar-se anar, requereix confiar en el que ja tenim, en el què sóm... a mi em costa però quan aconsegueixo entrar en aquesta actitud ho disfruto moltíssim!!

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)