Ahir la Maria em va deixar anar aquesta frase i em va sonar potent i divertida, podria ser el títol d'una pel·lícula, oi?
Em parlava de com costa a vegades mantenir-se fidel a un tipus de vida escollida que no és la manera de fer majoritària, la manera de fer dels "normals", i sucumbim a la seva pressió.
Em passa per exemple amb el menjar, amb la dieta que segueixo. M'agrada anar descobrint què és el que el meu cos necessita per a estar bé, i la meva dietista, la Maria, m'ajuda a entendre el seu funcionament i a escoltar i a interpretar les seves senyals. Ja fa uns quants anys que vaig seguint aquest camí, és un aprenentatge lent i amb alts i baixos, però sovint sento la pressió de l'entorn que em demana que no m'allunyi massa del que està establert i acceptat. Aquí és on ella va deixar anar aquesta frase genial.
A vegades per no sentir-me massa "bitxo raro" em trobo fent concessions, descuindant les meves necessitats, però cada cop més ràpidament sento el meu cos reclamant ser escoltat altra cop i reprenc el camí amb la orella més fina.
Em parlava de com costa a vegades mantenir-se fidel a un tipus de vida escollida que no és la manera de fer majoritària, la manera de fer dels "normals", i sucumbim a la seva pressió.
Em passa per exemple amb el menjar, amb la dieta que segueixo. M'agrada anar descobrint què és el que el meu cos necessita per a estar bé, i la meva dietista, la Maria, m'ajuda a entendre el seu funcionament i a escoltar i a interpretar les seves senyals. Ja fa uns quants anys que vaig seguint aquest camí, és un aprenentatge lent i amb alts i baixos, però sovint sento la pressió de l'entorn que em demana que no m'allunyi massa del que està establert i acceptat. Aquí és on ella va deixar anar aquesta frase genial.
A vegades per no sentir-me massa "bitxo raro" em trobo fent concessions, descuindant les meves necessitats, però cada cop més ràpidament sento el meu cos reclamant ser escoltat altra cop i reprenc el camí amb la orella més fina.
Això passa amb el menjar...i gairebé amb tot! Em sembla que a molta gent li molesta trobar "bitxos" com nosaltres que porten una vida diferent en qualsevol aspecte, per que això els demostra que hi ha alternatives,quina mandra!
ResponEliminaSí, la diferència ens qüestiona, fa mandra i fa por...
ResponEliminaDe fet, jo crec que en el fons aquests que ens diuen “bitxos raros” ens envegen. A molts d’ells ja els agradaria tenir mes disciplina i alimentar-se com cal, però es clar! La societat i el sistema no esta preparat oi?? La excusa perfecta!! “Querer es poder.”
ResponEliminaSemblem borregos tothom fent el que ens diuen els mitjans, Tv, radio etc. M’encanta se bitxo!! i no parar de descobrir.
Un petó
Núria
Hola Elisenda.
ResponEliminaBe, vaig mirant de tant en tant el teu blog però res de res.
On ets, on pares? Trobo a faltar noves reflexions, vull més.
Un altre cop, et dic que escrius de conya, que el que dius transmet molt, és profund i sentit, vaja... que hi ha molta força i entra ben endins.
Per cert, qui pensi el mateix que doni senyals de vida a veure si l’animem a continuar escrivint amb aquesta empenta,no creieu??
Vinga noia!! que tu em fas reflexionar i tens molta FORÇA.
Un petonàs
Núria
Uau Núria, quins ànims que em dónes! Moltes gràcies, m'afalaga el que em dius... Ho tindré present, em toca moure fitxa; i com en tantes altres ocasions la teva empenta i decisió em remou i m'estimula ;-) Gràcies, un petonàs!!
ResponEliminaSí sí, eo, eo, eo, jo dono senyals de vida, aquí estic per unir-me als ànims que et dona la Núria... jo també miro de tant en tant i res de res je je je. Així que a moure fitxa que ja som dos que volem les teves reflexions i la teva FORÇA.
ResponEliminaUna abraçada.
Maria.
Amb aquests ànims m'acabaré engreixant i tot,jajaja!! Estic a punt a punt, aviat trobareu noves entrades.
ResponEliminaT'agraeixo molt el teu interès i suport, és de gran qualitat. Cel·lebro profundament la vostra amistat, un petonàs amb abraçada intensa!